78 fins al 73 ANE: Guerra civil de Roma entre Optimates i Populares. 
A Ilerda es dona la Batalla de Gardeny, entre el sertorià Hirtuleius i els optimates Domici i Manli, que perden. Primera font escrita que parla d’Ilerda per l’historiador Sal·lusti (78 aC).

49 ANE: Batalla i victòria d’Ilerda de Juli Cèsar, líder dels Populares, sobre els Pompeians.
El 30 de Juliol de l’any 49 ANE,  en el contexte de la Segona Guerra Civil romana (49 aC – 45 aC), les legions de Juli Cèsar, es van enfrontar a les legions de de Pompeu, dirigides els generals Afrani i Pompeu, amb victòria de Juli Cèsar.

Aquel conflicte enfrentaba el partit Partit del Poble (liderat per Julio Cèsar i format per les famílies patrícies d’escasa fortuna) amb el Partit dels Optimates (liderat pel general  Cneo Pompeyo i format per les oligarquies terratenents). Aquest conflicte tenia un origen polític en el Senat i, posteriorment, es reprodueix en els llocs de batalla situats a les “províncies” occidentals romanes.

La batalla d’Ilerda va ser una de les més importants i decisives d’aquell conflicte. Juliol César, amb una campanya militar d’una brutalitat extrema, havia aconseguit incorporar als dominis de Roma la pràctica totalitat de la Gàl·lia, i s’havia convertit en un dels personatges més prestigiosos de la República romana. Els seus rivals polítics, temorosos que utilitzés el seu prestigi i la seva força militar per desbancar de el poder a el partit dels optimates, el van declarar enemic de la República romana i ho van intentar aturar abans del seu retorn a la capital.

El seu principal rival va concentrar tots els efectius possibles a la península Ibèrica, que seria l’escenari de les principals batalles d’aquell conflicte.

«Arxiu – Cartoteca de Catalunya»

 

L’any 49 aC,  l’antiga Iltirta de la nació noribérica dels ilergetes, ja havia estat conquerida, devastada i edificada de nou, amb el nom llatí d’Ilerda. En aquell moment era un estratègic assentament romà que controlava el pas de l’litoral mediterrani cap a l’interior peninsular.

Per aquest motiu els dos exèrcits es van emplaçar a les planes situades a les afores de la ciutat per lliurar aquella batalla. Les legions de Cèsar creuaren el Segre entre Alcoletge i Corbins, i instal·laren campaments als peus del turó de Gardeny i l’esplanada de cappont davant del pont vell.

«Disposició de les legions de Cèsar i Pompeu a l’any 50 aC»

Segons les fonts documentals romanes, les oligarquies iber-romanes d’Ilerda estaven compromeses amb el partit de Pompeu.

No obstant això, Julio César aconseguiria derrotar Pompeu el 2 d’agost, i d’aquesta manera aplanaria notablement el camí que, tan sols dos mesos més tard, el convertiria en el primer dictador de la República romana.

Descrit pel mateix Cèsar en el De bello civile.

«ILERDA Segle I, en l’època romana»

 

1120 NE: L’ Orde dels Pobres Caballers de Crist i del Temple de Salomón, (també anomenada l’Orde del Temple), és fundada per nou cavallers francesos els quals vivien a Jerusalem, després de la primera creuada, liderats per Hug de Payens. La presentació en societat d’aquest grup d’homes es va fer al concili de Nablús(Cisjordània) el gener de 1120.

«Balduí II de Jerusalén cedeix el Temple de Salomón a Hug de Payens y Godofred de Saint-Omer»

1129 NE: L’Orde del Temple, es aprobada oficialment per l’esglèsia catòlica el  1129, durant el Concili de Troyes, (celebrat en la catedral de la mateixa ciutat).

«Sigillum Templi Xpisti – Segell de l’Orde del Temple»

 

1131 NE: Amb l’aprovació de l’orde l’any 1129, tocava el moment d’expandir-lo per tot el continent europeu. Per aquesta tasca Hug de Payens va enviar diversos templers per explicar la missió de l’orde, ademés de recollir almoines i reclutar nous frares.

A la península va enviar al frare Hug Rigaud, entrant en terres catalanes pel contat de Rosselló, on va reclutar més templers catalans, per després anar cap a Barcelona, on es va entrevistar amb el  comte Ramon Berenguer III, comte independent,  de Barcelona i el primer que figura documentat com comites catalanensis (comte català); va introduir als templers durant el trienni 1123-1126 per defensar de les ràtzies islàmiques les terres de la plana d’Urgell i de Camp de Tarragona recentment incorporades. D’aquella primera etapa daten els primers establiments templers, denominats comandes, que s’organitzaven políticament i jurídicament com a estats feudals, gairebé independents de l’autoritat comtal.

El primer èxit dels templers a Catalunya va arribar quan el comte Ramón Berenguer III es va fer frare al seu llit de mort i els va atorgar el castell de Granyena, així com el seu cavall de nom Danc, i arnesos personals.
A partir d’aquell moment les donacions es van multiplicar a Catalunya, de manera que aviat es van fundar les primeres comandes.

Per expressa voluntat seva, va rebre sepultura, amb l’hàbit blanc dels Templers, al monestir de Santa Maria de Ripoll, on encara avui reposa.

«Ramón Berenguer III»

 

1134 NE: 07/09/1134.  El rei d’Aragó i Navarra, Alfons I el Bataller, va morir a Fraga, sense descendència directa, deixant un testament força polèmic. Així, el difunt rei deixava el seu regne a les ordes militars del Temple, de l’Hospital i del Sant Sepulcre per tal d’obtenir de Déu la salvació dels seus antecessors i de la seva ànima.

Aquesta decisió va tenir diferents efectes negatius pel regne d’Aragó. D’una banda, Navarra, tot aprofitant el buit de poder creat, va independitzar-se d’Aragó. D’altra banda, Alfons VII de Castella va envair Saragossa i la part aragonesa de la Vall de l’Ebre com a mesura de pressió per tal d’ampliar els seus dominis.

Davant la gravetat dels fets, la noblesa aragonesa, disconforme amb el testament d’Alfons el Bataller, va elegir com a nou rei un germà del finat monarca: Ramir el Monjo, bisbe de Roda-Barbastre.

Ramir el Monjo, gens interessat en la vida política, va mirar de negociar amb Castella i Navarra, mentre el seu matrimoni amb Agnès d’Aquitània tenia com a resultat el naixement d’una nena, Peronella, que esdevenia l’hereva del regne, tornant poc després a la vida clerical.

Finalment, i després de llargues negociacions, ja que els principals reis peninsulars pretenien el matrimoni amb Peronella, Ramir va decidir-se a lliurar-la a Ramón Berenguer IV (1137), tot i que el matrimoni no va realitzar-se fins a l’any 1150, ja que en el moment del pacte Peronella era una nena que només tenia un any.

Serà Ramon Berenguer IV, el que va pendre la iniciativa diplomàtica  per aconseguir convenç  les  diferents  ordes  militars que  renunciesin al  testament d’Alfons I, i ja  a l’1140 aconsegueixi convèncer l’orde de l’Hospital que renunciïn als seus respectius terços el regne de Aragó, i un any més tard a la de el Sant Sepulcre. En aquest cas les dues ordes renuncien sense cap tipus de condicions.

En canvi, l’Orde del Temple que en aquells moments es trobava sota les ordres de Robert de Craon,  es va mantenir inflexible i no va cedir davant les peticions de Ramon Berenguer IV. Aquest va elaborar una sèrie d’estratègies diplomàtiques, i no serà fins el novembre del 1143, amb el pacte que es va fer a Girona, que l’Orde del Temple renunciï a la seva part. Ramón Berenguer IV va otorgar al templers diversos castells, drets i rendes a Catalunya i Aragó, ademés de la cinquena part de tot el que des de llavors es capturaria als musulmans. Realment gran part del poder que els templers van adquirir a Catalunya al llarg d’uns 150 anys va ser per la donació que va fer Ramon Berenguer IV intentant compensar la renúncia que van fer.

Un altre aspecte important d’aquest fet va ser que els templers van adoptar un canvi d’actitud, van acceptar des d’aquell moment que la península ibèrica també fos un escenari militar de les seves accions contra els infidels, estaven disposats a perseguir els mateixos objectius que a Terra Santa.

El casament de Ramon Berenguer IV i Peronella Ramires se celebrà a l’agost del 1150 a Lleida. La data del casament ha estat discutida entre els historiadors, però segons els registres notarials, la data més antiga en què s’esmenta el fet correspon a un document d’intercanvi de béns, datat el setembre del 1150; partint que abans del setembre del 1150 no hi ha cap referència al casament, aquest s’hauria produït l’agost del 1150, i fou recollida a posteriori pels següents registres notarials. A aquesta dada s’uneix el fet que Peronella va néixer el 29 de juny de 1136, i que els capitos matrimonials de Barbastre, se signaren l’11 d’agost del 1137. Tot plegat indica que l’agost del 1150 la reina Peronella havia complert ja els 14 anys d’edat, la majoria d’edat mínima establerta pel dret canònic per poder contraure matrimoni.

«1150. Recreació de le noces reials entre Ramon Berenguer IV, Comte de Barcelona, i Peronella d’Aragó, filla del rei Ramir “El Monjo”»

 

1149 NE: El comte de Barcelona, i “príncep d’Aragó”, Ramon Berenguer IV, juntament amb el comte d’Urgell Ermengol VI, en la primavera de l’any 1149, iniciava el setge de la ciutat musulmana de Lleida, des del mateix turó de Gardeny, comptava amb la col.laboració de la milícia Templera, que hi contribuí amb l’enviament d’efectius militars. La ciutat va ser fortament combatuda i el setge es va intensificar a partir del mes de setembre. Lleida va ser assaltada i el qui va poder, es va refugiar a la Suda, que va capitular el 24 d’octubre del 1149, al mateix temps que es rendia Fraga.

Un cop conquerida la ciutat, i en agraïment a la seva participació, el mateix comte lliurava a la milícia diversos béns entre els quals s’inclouria el turó de Gardeny.

La casa templera rebé la cinquena part del territori conquerit, però va anar acumulant altres donacions dels comtes, com cases dins la ciutat.

 

1156 NE: Pere de Cartellà, primer comanador de la comanda del Temple de Gardeny, que acabarà sent una de les més importants de Catalunya i del Regne d’Aragó.

«Representació medieval de un comanador templari – Museu d’Història de Catalunya»

 

1181 NE:  Arnau de Torroja amb 58 anys, és nombrat gran mestre de l’orde del Temple, on va ingressar el 1162, a la casa de Gardeny. Era la primera vegada, des que el 1119 s’havia creat l’orde, que un català es convertia en la primera autoritat templera. No seria l’únic, però sí el primer de tres d’un total de vint-i-grans mestres que va tenir l’ordre fins que va ser liquidada definitivament (1314). El solsoní Arnau de Torroja (1181-1184), el pallarès Gilbert Erill (1193-1200) i el rossellonès Pere de Montagut (1219-1232) van ser els tres catalans que van aconseguir la màxima dignitat de l’orde; unes dades que revelen la força que va adquirir l’ordre templera a la Corona d’Aragó i el protagonisme que van arribar als catalans al món templer.

«L’esglèsia de San Fermo, on está enterrat el que fou un dels grans mestres de la Orde del Temple (Arnau de Torroja), es trova situada en el centre històric de Verona, en la Stradone de San Fermo »

 

1294 NE: Jacques de Molay, últim mestre templer, participa en un capítol provincial a la casa de Gardeny.

1307 NE: 01/12/1307. El rei Jaume II signava el decret de dissolució  de l’Ordre del Temple i la detenció dels templers en els dominis catalano-aragonesos.Els templers havien arribat a Catalunya -un segle i mig abans- de la mà del comte Ramon Berenguer III.

A la Corona catalano-aragonesa – a diferència del que va passar a França -, no van ser ni empresonats, ni torturats, ni condemnats. L’aliança que havien teixit amb la burgesia mercantil barcelonina va ser decisiva per salvar-los la vida.

El 1314, la comanda de Gardeny va ser transferida finalment, a l’Orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem.